Autores i autors

Javier Cercas va néixer en Ibahernando (Càceres), en 1962. La seva obra inclou les novel·les El móvil, El vientre de la ballena, Soldados de Salamina, La velocidad de la luz, publicades en el seu moment per Tusquets Editores, a més de Anatomía de un instante, Las leyes de la frontera, El impostor y El monarca de las sombras. Amb Terra Alta va guanyar el Premi Planeta 2019, i va obtenir un gran èxit de crítica i de públic. Els seus llibres han estat traduïts a més de trenta idiomes i han obtingut nombrosos premis nacionals i internacionals, com el Prix Ulysse, el Premi Internazionale del Salone del Llibre di Torino, el Premi Friuladria, el Premi Internazionale Città di Vigevano, el Premi Sicília o el Premi Internazionale Ennio Flaiano.

Toni Cruanyes és editor i presentador del TeleNotícies Vespre de TV3. Llicenciat en Ciències Polítiques i Periodisme (UAB) ha estat corresponsal a Londres i París i enviat especial a Washington, L´Havana, Buenos Aires i Brussel·les, entre altres ciutats. Va treballar al World Service de la BBC (1999-2003) i a la ràdio de Nacions Unides a Nova York (2004). Ha publicat Un antídot contra l´extrema dreta (premi Joan Fuster d´Assaig 2012), De Tony Blair a Zapatero. Una autòpsia de l´esquerra europea i El llarg adeu de Pinochet. Va ser director adjunt del diari Avui (2007-2009) i actualment col·labora a "El Suplement" de Catalunya Ràdio.

Tina Vallès (Barcelona, 1976) és filòloga i es dedica a l´escriptura, l´edició, la traducció i la correcció. El 2017 va guanyar el Premi Llibres Anagrama de Novel·la amb La memòria dels arbres. Guanyadora també del Premi Maria Àngels Anglada 2018 i el Jean Monnet des Jeunes Européens 2020. És autora dels llibres de relats L’aeroplà del Raval (2006), Un altre got d’absenta (2012) i El parèntesi més llarg (2013), amb el que va guanyar del Premi Mercè Rodoreda, i de les novel·les El senyor Palomar a Barcelona (Anagrama, 2021) i Maic (2025). A finales de 2020 va guanyar el Premi Folch i Torres de literatura infantil amb la novel·la Els pòstits del senyor Nohisoc. Després va publicar Mira (2021), La primera ostra (2023) i Sant Jordi de cap per avall (2024). És coeditora del portal de contes Paper de vidre, escriu articles a VilaWeb i és una de les responsables del podcast Poc Cas.

Miguel Noguera (Gran Canària, 1979) va residir dels tres als divuit anys a Mallorca, i es va establir definitivament a Barcelona per a estudiar Belles Arts. Allí va treballar com a cambrer i teleoperador, tantejant fins i tot la possibilitat de opositar a auxiliar administratiu. Els vídeos dels seus primers Ultrashows, perfomances en les quals declamava les seves anotacions en llocs inusitats, van cridar l´atenció de Manel Fuentes, que li va oferir una breu secció setmanal en Catalunya Ràdio. Va publicar Hervir un oso amb Jonathan Millán (Bellesa Infinita, 2011) i poc després es va convertir en auotr de Blackie Books, amb la qual ha publicat vuit llibres. Des de 2011 duu a terme regularment el seu espectacle Ultrashow en diferents teatres del país.

Estel Solé Casadellà (Molins de Rei, 1987) és escriptora, actriu, productora i directora cultural. Com a escriptora ha publicat poesia, teatre, novel·la i contes infantils. En 2011 va rebre el Premi Amadeu Oller pel seu poemari Dones que somiaven ser altres dones. La seva obra de teatre Animales de compañía va ser un èxit al nostre país, va tenir gira internacional i es va produir a Mèxic, Madrid i Panamà. Este trozo de vida és la seva segona novel·la. Actualment és codirectora del cicle Perifèria Cultural. Escriu setmanalment articles d´opinió en VilaWeb, col·labora en programes de Catalunya Ràdio i de TV3. També forma part de la junta directiva d´Òmnium Cultural.

Paula Bonet (Vila-real, 1980), llicenciada en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València, va completar la seva formació a Santiago de Xile, Nova York i Urbino. El seu treball se centra en la pintura, el gravat i l´escriptura. Ha realitzat exposicions a Barcelona, Madrid, Porto, París, Londres, Brussel·les, Urbino, Berlín, Santiago de Xile, València, Miami i Ciutat de Mèxic. És autora dels llibres Qué hacer cuando en la pantalla aparece The End, 813, La Sed i Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión. A l´octubre de 2018 va rebre la Medalla al Mèrit Cultural de la Generalitat Valenciana.

Xita Rubert va néixer a Barcelona l´any1996, i va créixer entre Catalunya i Galicia. Va començar els seus estudis de Literatura a Barcelona i es va llicenciar en Filosofia i Literatura per la Universitat de Warwick, després de realitzar estades d´estudis en universitats com La Sorbona (París). Actualment s´està doctorant en Literatura Comparada becada per la Universitat de Princeton, on imparteix classes sobre les relacions entre filosofia, literatura i medicina. Ha rebut guardons com l´Ánxel Casal, en la modalitat de teatre, o el Premi de Relats de la Cité International Universitaire de París, i ha estat finalista del Premi Ana María Matute de Relat per «Flores para el bailarín», inclòs en el volum col·lectiu Patas de astracán y relatos finalistas (Edicions Torremozas). Ha escrit articles i ha impartit conferències sobre Clarice Lispector, Leonardo da Vinci o Martin Heidegger a revistes i institucions estrangeres i espanyoles com Iowa Literaria, Cité Unie o l´Ateneu Barcelonès. Des de l´any 2017 col·labora com a lectora editorial de llengües estrangeres a Penguin Random House. Mis días con los Kopp és la seva primera novel·la.

Ramon Solsona (Barcelona, 1950) ha publicat les novel·les Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1993), DG (1998), No tornarem mai més (1999), Línia blava (2004) i L´home de la maleta (2011), amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi. L´any 1994 rep els premis Crítica Serra d´Or, Prudenci Bertrana i Lletra d´Or per la novel·la Les hores detingudes. També és autor dels aplecs de relats Llibreta de vacances (1991) i Cementiri de butxaca (2006). Col·laborador habitual de premsa, ràdio i televisió, actualment participa al programa de ràdio El matí de Catalunya Ràdio amb l´espai diari «Entre paraules» de divulgació del llenguatge. També és articulista de La Vanguardia. La seva curiositat per les paraules l´ha dut a escriure llibres com Marques que marquen (2015). Amb el pseudònim de "Lo Gaiter del Besòs" ha escrit i publicat poesia satírica, que ha reunit en els llibres Sach de gemechs (1989) i Botifarra de pagès (2013).

María Fasce (Buenos Aires, 1969) és escriptora i directora literària d´Alfaguara, Lumen i Reservoir Books i viu a Madrid. Ha treballat com a traductora, periodista i crítica literària i cinematogràfica. Va publicar els llibres de relats La felicidad de las mujeres (Premi del Fons Nacional de les Arts 1999), A nadie le gusta la soledad (2007) i Un homnre bueno (Premi del Govern de la Ciutat de Buenos Aires a llibre de relats inèdit i Premi Iberoamericà Talls de Cadis 2015); les novel·les La verdad según Virginia (2003), La naturaleza del amor(2008), La mujer de Isla Negra (2015) i Las vidas de Elena, finalista del Premi de Novel·la Cafè Gijón 2021. Amb Dos extrañosva guanyar el Premi del Govern de la Ciutat de Buenos Aires a novel·la inèdita i va ser finalista del Premi Nadal. La seva obra de teatre El mar (2006) s´ha representat a Buenos Aires i a Barcelona. Ha participat en diverses antologies, entre les quals figuren Zerfurchtes Land. Neue Erzählungen aus Argentinien, compilada per Patricio Pron, i Les bonnes nouvelles de l’Amérique Latine (amb pròleg de Mario Vargas Llosa). La seva obra ha estat traduïda a nou idiomes. El final del bosque és la seva novel·la més recent.

Najat El Hachmi va néixer a Beni Sidel, el 1979. Filla d’una família musulmana marroquina, quan tenia vuit anys es va traslladar a Vic, ciutat on va créixer. Va cursar Filologia Àrab a la Universitat de Barcelona. Ha fet de mediadora cultural a Vic i de tècnica d’acollida a Granollers. Va publicar el seu primer llibre el 2004, Jo també sóc catalana. El 2008 va guanyar el premi Ramon Llull amb L’últim patriarca, també premiada amb el Prix Ulysse i finalista del Prix Méditerranée étranger 2009. Aquesta novel·la ha estat traduïda a deu llengües. El 2011 va publicar La caçadora de cossos. Amb La filla estrangera (2015) va obtenir el Premi BBVA Sant Joan i el Premi Ciutat de Barcelona. De Mare de mel i llet (2018), la filòloga Mita Casacuberta en va dir: «Hi ha tres personatges femenins a la literatura catalana: la Mila, la Colometa i la Fatima». A l’assaig Sempre han parlat per nosaltres (2019) denuncia les múltiples trampes i formes de discriminació que pateixen les dones. La versió castellana de Dilluns ens estimaran, la seva nova novel·la, ha rebut el Premi Nadal.

Emili Manzano Mulet (Palma, 1964). Va estudiar Filologia Hispànica a Barcelona, ciutat on va residir durant molts anys dedicat al periodisme. Va escriure als diaris ABC, La Vanguardia i El País i va dirigir i presentar espais televisius de divulgació cultural (Saló de lectura, L’hora del lector, Amb filosofia), una tasca que el va fer mereixedor de guardons com el Premio Ondas o el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya. Ha produït i dirigit documentals consagrats a figures com Enrique Vila-Matas, Miquel Barceló, Eduardo Mendoza, Andreu Vidal i Pere Joan. Viu a Mallorca, on ocupa el temps amb la traducció d’autors francesos (Céline, Modiano, Simenon), la cria de cans raters i l’escriptura. És autor d’un llibre de contes, Pinyols d’aubercoc (L’Avenç, 2007, 2020 i audiollibre narrat per l’actor Toni Gomila). A Anagrama ha publicat Me´n record.

Milena Busquets va néixer a Barcelona l´any 1972. Va estudiar al Liceu Francès i es va llicenciar en Arqueologia en l´University College de Londres. Va treballar durant molts anys en el món editorial i viu a Barcelona amb els seus dos fills. Ha publicat les novel·les Hoy he conocido a alguieni, en Anagrama, También esto pasará, un irresistible èxit de vendes i crítica, que s´ha traduït en més de trenta països, en prestigiosos segells literaris. D´aquesta segona obra, la crítica ha dit: «Brillant, lúcida, commovedora, nua i dolguda memòria de l´adeu» (Juan Marsé); «Una novel·la en la qual, com en la bona literatura, res sona a literatura, tot sona a veritat» (Javier Cercas); «Un llibre genial» (Carme Riera); «Un passeig per l´amor i la mort, un llibre sobre el desig» (Gustavo Martín Garzo); «Un llibre especial i irrepetible... T´hipnotitza des del principi» (Carlos Zanón, El País); «Prosa evocadora i sensibilitat a flor de pell... Una meritòria obra veritablement literària que no aspira només a passar, sinó a quedar-se» (Antonio Lozano, La Vanguardia). També en Anagrama s´ha publicat la recopilació de textos periodístics Hombres elegantes y otros artículos: «És deliciós» (Alberto Olmos); «Aquests suggestius textos formulen un personal recorregut estètic... Enginyosa amenitat i crítica agudesa» (Jesús Ferrer, La Razón).

Escriptor i guionista, Pierre Lemaitre (París, 1951) va estudiar Psicologia, va crear una empresa de formació pedagògica i va impartir classes de literatura. Autor tardà, en 2006 va guanyar el premi a la primera novel·la policíaca en el festival de Cognac amb Irène, primer lliurament d´una sèrie protagonitzada pel comandant Camille Verhoeven que inclou Alex (2011, CWA Dagger 2013, entre molts guardons, i portada al cinema amb èxit), Rosy & John (2011) i Camille (2012, CWA Dagger 2015, entre altres honors), una saga de gran reconeixement internacional a la qual Lemaitre ha posat un emotiu colofó amb el seu Diccionario apasionado de la novela negra (Salamandra, 2022), un documentat i emotiu homenatge al gènere negre. Consagrat com un dels escriptors més populars del moment, amb més de tres milions de lectors a tot el món, la seva carrera literària va fer un tomb sorprenent amb l´aparició de Nos vemos allá arriba (Premi Goncourt 2013, entre un reguitzell de distincions), primer volum de la seva aclamada trilogia sobre el període d´entreguerres titulada «Los hijos del desastre» i editada per Salamandra, que segueix amb Los colores del incendio (2018) i El espejo de nuestras penas (2020). Completen la seva obra, traduïda a més de trenta idiomes, les novel·les Vestido de novia (2014), Tres días y una vida (Salamandra, 2016), Recursos inhumanos(2017), La gran serpiente (Salamandra, 2022) i El ancho mundo (Salamandra, 2023), el primer lliurament d´una nova saga titulada «Los años gloriosos».

Manuel Vilas (Barbastro, 1962) és poeta i narrador. Entre els seus llibres de poesia destaquen El cielo (2000), Resurrección (2005; XV Premi Jaime Gil de Biedma), Calor (2008; VI Premi Fray Luís de León), Gran Vilas (2012; XXXIII Premi Ciutat de Melilla), El hundimiento (2015; XVII Premi Internacional de Poesia Generació del 27) i Roma (2020). La seva poesia reunida es va publicar en 2010 amb el títol Amor, i la seva Poesía completa en 2018; en 2022 Lumen va publicar l´antologia Una sola vida. És autor de les novel·les España (2008; 2019), que va ser triada per la revista Quimera com una de les deu novel·les en espanyol més importants de la primera dècada del segle XXI; Aire Nuestro (2009; Premi Cálamo); Los inmortales (2012); El luminoso regalo (2013); Ordesa (2018; Prix Femina Étranger 2019, Premi Arts & Letras de El Heraldo, millor llibre de l´any per a Babelia); Alegría (2019), i Los besos (2021). També ha escrit llibres de relats com Zeta (2002) i Set-cents milions de rinoceronts (2015). Ha recopilat els seus estats de Facebook en Listen to em (2013). En 2016 es va editar la crònica Lou Reed era español, i en 2017 el llibre autobiogràfic América. A més dels citats, ha guanyat el X Premi Llanes de Viatges i el Premio de las Letras Aragonesas (2015). La seva obra figura en les principals antologies nacionals tant de poesia com de narrativa. Escriu habitualment en premsa.

Sara Mesa (Madrid, 1976) des de nena resideix a Sevilla. En Anagrama s´han publicat des de 2012 les novel·les Cuatro por cuatro (finalista del Premi Herralde de Novel·la): «Una escriptura nua i freda, repleta d´imatges poderoses que desassosseguen en la mateixa mesura que magnetizan» (Marta Sanz, El Confidencial); Cicatriu (Premi L´Ull Crític de Narrativa): «Una veritable revelació» (J. M. Guelbenzu, El País); «Sara Mesa aixeca una literatura d´alt voltatge treballada amb precisió d´orfebre» (Rafael Chirbes); la recuperada Un incendio invisible: «Demostra ser una creadora molt exigent. Una novel·la que funciona com els bons contes perquè conté molt més del que diu» (J. M. Pozuelo Yvancos, ABC); Cara de pan: «Una petita obra mestra de la narrativa» (J. Ernesto Ayala-Dip, Qué Leer); Un amor: «Les seves arestes es presenten sota una prosa de neteja desconcertant, escarida, àgil: es llegeix amb la velocitat que associem al gaudi, però en tancar-lo ens trobem desemparats. Una novel·la magnífica» (Nadal Suau, El Cultural) i La familia:«Ha escrit algunes de les històries més tèrboles de la literatura actual. Ara arremet contra els falsos somnis de benestar en La familia… En el seu nou llibre, l´humor matisa el desassossec que recorre tota la seva obra… Existeix una constant en la seva obra des dels seus inicis que, a més d´amb els abusos de poder, té a veure amb la doble vida dels personatges.» (Laura Fernández, El País - Babelia) el molt celebrat volum de relats Mala letra: «Cuatro por cuatro, Cicatriz i Mala letra de Sara Mesa protagonitzen des de fa mesos l´escena literària espanyola» (Christopher Domínguez Michael, Letras Libres); i el breu assaig Silencio administrativo: «Una reflexió sobre l´impacte brutal de la pobresa en els individus que la sofreixen i sobre les actituds imperants enfront d´ells en la nostra societat. Especialment indicat per als qui pensen que ells no tenen prejudicis» (Edurne Portela, El País).

Sandra Freijomil (Barcelona, 1975) és llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona i ha cursat Narrativa i Novel·la a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Ha guanyat diversos premis de relat breu i el seu bloc va ser guardonat com a millor Blog de Creació Literària Vila de Lloret 2019. Col·labora amb Catorze. Ha publicat les novel·les La forma de les paraules (2019) i Les mares no abandonen (Univers 2021. Premi Pollença de Narrativa); i el relat experiencial d’una mare davant la dislèxia del seu fill: El jugador dislèctic (La Campana, 2022).

Va néixer a Barcelona en 1948. De la seva obra narrativa destaquen Historia abreviada de la literatura portátil, Suicidios ejemplares, Hijos sin hijos, Bartleby y compañía, El mal de Montano, Doctor Pasavento, París no se acaba nunca, Exploradores del abismo, Dietario voluble, Dublinesca, Chet Baker piensa en su arte, Aire de Dylan, Kassel no invita a la lógica, Marienbad eléctrico, Mac y su contratiempo, Esta bruma insensata i Montevideo. Entre els seus llibres d´assajos literaris trobem Desde la ciudad nerviosa, El viento ligero en Parma, Una vida absolutamente maravillosa, Perder teorías, El viajero más lento e Impón tu suerte. Traduït a 36 idiomes, ha rebut, entre altres, el Premi FIL, el Formentor de les Lletres, el Rómulo Gallegos, el Médicis-Étranger, el Nacional de Cultura de Catalunya, el Ciutat de Barcelona, el Herralde de Novel·la, el Fundación Lara, el Leteo, el de la Real Academia Española, el de Círculo de Críticos de Chile, el Meilleur Livre Étranger, el Fernando Aguirre-Libralire, el Jean Carrière, el Ennio Flaiano, l´Elsa Morante, el Mondello, el Bottari Lattes-Grinzaine i el Gregor von Rezzori. És Chevalier de la Legió d´Honor francesa, pertany al convuls Orde de Cavallers del Finnegans, i és destacat membre de la Societat de Refractaris a la Imbecil·litat General (amb seu a Nantes).

Luis García Montero va néixer a Granada en 1958. És catedràtic de literatura espanyola en la universitat d´aquesta ciutat, i, en l´actualitat, és director de l´Institut Cervantes. Els seus llibres de poesia, entre altres, Habitaciones separadas, Completamente viernes, La intimidad de la serpiente, Vista cansada o Un invierno propio, són ja fites destacades de la poesia espanyola contemporània i han merescut els més prestigiosos guardons, com el Premi Adonais (1983), el Premi Loewe (1994), el Premi Nacional de Poesia (1994), el Premi de la Crítica (2003), el Premi Internacional de Poesia López Velarde (2017) i el Premi Carlo Betocchi (2020). És autor de diversos assajos sobre la poesia europea contemporània, d´edicions crítiques de Bécquer, Federico García Lorca, Rafael Alberti, Luis Rosales i Carlos Barral, i ha adaptat per a l´escena clàssics com Otelo, La Dorotea o La Celestina (Tusquets Editores, 1999). En narrativa ha publicatMañana no será lo que Dios quiera (2009), biografia novelada del poeta Ángel González que va ser Llibre de l´Any del Gremi de Llibreters de Madrid, No me cuentes tu vida (2012) i Alguien dice tu nombre (2014).

Borja de Riquer Permanyer, catedràtic d´Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona des de 1988, és especialista en història dels segles XIX i XX. Ha publicat diferents obres sobre el catalanisme polític, com Lliga Regionalista, la burgesia catalana i el nacionalisme (1977), El último Cambó, 1936-1946. La tentación autoritaria (1997) o Escolta Espanya: la cuestión catalana en la época liberal (2001), sobre la història de Catalunya, entre elles els volums VII, IX i X de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, i sobre l´època franquista, com el seu recent La dictadura de Franco (2010).

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) és llicenciada en Filosofia i Lletres (Història) i en Filologia Catalana (Literatura) i durant anys es dedicà a l’ensenyament. L’any 1997 va publicar la seva primera obra, i des d’aleshores no ha parat d’escriure. Amb més d’una cinquantena de llibres publicats, ha conreat la literatura infantil i juvenil, el conte curt, l’assaig i la novel·la. Pel que fa a la novel·la, s’ha especialitzat en novel·la històrica (El monestir proscrit, Barcino, Escollida pels déus, L’enigma Colom, La merla blava, La noia del club...). Ha obtingut diversos premis literaris, com ara el Lola Anglada de contes infantils, el Barcanova de literatura infantil (Akanuu, l’arquer persa), el Nèstor Luján de novel·la històrica (Intrigues de palau) i premis de literatura juvenil com el Bancaixa (Qui és el de la foto?), el Joaquim Ruyra (Katalepsis) o el Barcanova (Selfies al cementiri). La seva novel·la A punt d’estrena (Columna) va rebre el Premi L’Illa dels Llibres per votació popular, i amb la novel·la El far (Columna) va guanyar el Premi Prudenci Bertrana el 2018.