Autores i autors

Elizabeth Escayola és psicoanalista a Barcelona, membre de l´Escola lacaniana de psicoanàlisi i de l´Associació Mundial de Psicoanàlisi.

Fernando Savater va néixer a Sant Sebastià en 1947 i va estudiar Filosofia en la Universitat Complutense de Madrid. Professor de la Universitat Autònoma de Madrid, va ser apartat de la docència en 1971 per raons polítiques, i posteriorment va reprendre l´activitat en la UNED. Des de 1984 va ser catedràtic d´Ètica en la Universitat del País Basc, i fins a la seva jubilació va estar a càrrec de la càtedra de Filosofia i Literatura en la Universitat Complutense de Madrid. Ha publicat assajos de filosofia i literatura, novel·les i peces teatrals. Entre la seva nombrosa obra, traduïda a més de vint llengües, podem esmentar Ètica per a Amador, Política per a Amador, Les preguntes de la vida i La vida eterna, i les seves novel·les La germanor de la bona sort (Premi Planeta) i Els convidats de la princessa (Premi Primavera).És doctor honoris causa per diverses universitats hispanoamericanes i europees. Està en possessió de l´Orde del Mèrit Constitucional.

Arthur Schopenhauer (Danzig, 1788-Frankfurt del Meno, 1860) va ser un filòsof alemany, reconegut unànimement com un dels més brillants i importants del segle XIX en la filosofia occidental, el màxim representant del pessimisme filosòfic —sobretot a partir de 1836 en la seva obra més tardana—, en contraposició i polèmica amb els desenvolupaments i postulats postkantians dels seus coetanis, i un dels primers intel·lectuals a manifestar el seu ateisme. Entre les seves obres més conegudes cal assenyalar El món com a voluntat i representació, Sobre el fonament de la moral, De la quàdruple arrel del principi de raó suficient i Parerga i Paralipomena.

Voltaire és un dels pensadors més significatius de la Il·lustració francesa del s. XVIII i reconegut Enciclopedista. Els seus escrits són de gènere i estil molt divers (tractats, novel·les, teatre, epistolari...) i advoquen per la tolerància, el lliurepensament i l´humanisme. En qüestions teològiques va ser partidari del deisme. Es va enfrontar oberta i reiteradament contra els dogmes i poders de l´Església. La catàstrofe del Terratrèmol de Lisboa (1755) el va afectar profundament, i arran d´ella va escriure una de les seves obres més importants, ´el Càndid´, on discuteix i ridiculitza l´optimisme de Leibniz que sosté que vivim en el millor dels mons possibles.

Plató (Atenes, 427 - 347 a. C.) va ser un filòsof grec que, al costat del seu mestre Sòcrates i el seu deixeble Aristòtil, és considerat un dels grans pensadors de la tradició filosòfica europea. L´obra de Plató, radicalment nova en la seva elaboració lògica i literària, va establir una sèrie de constants i problemes que van marcar el pensament occidental més enllà de la seva influència immediata, que es deixaria sentir tant entre els pagans (el neoplatonisme de Plotí) com en la teologia cristiana, fonamentada en gran manera per Sant Agustí. Nascut en el si d´una família aristocràtica, Plató va abandonar la seva inicial vocació política i les seves aficions literàries per la filosofia, atret per Sòcrates. Va ser el seu deixeble durant vint anys i es va enfrontar obertament als sofistes (Protàgores, Gòrgies). Després de la condemna a mort de Sòcrates (399 a. C.), va fugir d´Atenes i es va apartar completament de la vida pública; no obstant això, els temes polítics van ocupar sempre un lloc central en el seu pensament, i va arribar a concebre un model ideal d´Estat. L´any 387 va fundar una escola de filosofia, situada als afores d´Atenes, al costat del jardí dedicat a l´heroi Academ, d´on procedeix el nom de "Acadèmia". En ella s´estudiava i s´investigava sobretot tipus d´assumptes, atès que la filosofia englobava la totalitat del saber, fins que gradualment van anar apareixent (en la pròpia Acadèmia) les disciplines especialitzades que donarien lloc a branques diferenciades del saber, com la lògica, l´ètica o la física. Va perviure més de nou-cents anys i en ella es van educar personatges d´importància tan fonamental com Aristòtil.

(Dublín, 1822 - Zuric, 1941) és un dels escriptors més influents del segle XX i la seva novel·la "Ulisses" (1922) és considerada com una de les grans obres mestres de la literatura universal. Destacat representant del que s´ha donat a denominar el «modernisme anglosaxó», encapçala una generació d´avantguardistes entre la qual apareixen autors com Wallace Stevens, Ezra Pound, Virginia Woolf i T. S. Eliot. Jorge Luis Borges ho va comparar amb Shakespeare i Thomas Browne, i l´"Enciclopèdia Britànica" assegura que la seva influència és tan poderosa i atreu a tants autors que molts llegeixen a Joyce sense necessitat d´obrir les pàgines dels seus llibres. Entre la seva obra sobresurten "Dublineses" (1914), "Retrat de l´artista adolescent" (1916) i "Finnegans Wake" (1939).

John le Carré va néixer el 1931. Va estudiar a les universitats de Berna i Oxford i va ensenyar a Eton. Durant la guerra freda va treballar un breu període als serveis d’Intel·ligència britànics. Els últims cinquanta anys va viure de l’escriptura. Vivia a cavall de Londres i Cornualla. Va morir el desembre del 2020. El 1961 va iniciar el cicle de novel·les de l´agent Smiley amb Trucada per a un mort i que compta amb títols tan emblemàtics com Un crim de qualitat (1962), L’espia que tornava del fred (1963), El mirall dels espies (1965), El talp (1974), La gent de Smiley (1979) o El pelegrí secret, i que va cloure amb El llegat dels espies (2017). Edicions 62 també li ha publicat la novel·la Una veritat delicada (2013) i les memòries Volar en cercles (2016).

Pío Baroja (1872-1956) va néixer a Sant Sebastià i va viure, durant gran part de la seva vida, a Madrid, on va estudiar Medicina i es va doctorar amb una tesi sobre el dolor. Va exercir la professió de metge, però cap a 1900, després de regentar breument un forn familiar, decideix dedicar-se a la literatura. Al llarg de mig segle va escriure gairebé un centenar de novel·les, moltes agrupades en trilogies, assajos, memòries, teatre i un llibre de poesies. Integrant de l´anomenada Generació del 98, i membre de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola des de 1934, va preferir la solitud al contacte amb la societat literària. El seu estil narratiu, d´un realisme vigorós i poc dau a les subtileses, li va permetre caracteritzar amb un to pessimista i rotund les misèries de la societat de la seva època; hàbil narrador en les seves novel·les, compostes d´aventures, digressions i episodis entretinguts, destaca la quin la força de voluntat dels seus personatges més excel·lents.

Alain Badiou ha estat successivament professor en la Universitat de Vincennes, en la École Normale Supérieure i en el Collège International de Philosopie de París i és un dels filòsofs vius més destacats i influents. El seu combat polític i filosòfic es desenvolupa entorn de la reinvenció de polítiques emancipatòries basades en l´afirmació radical de l´autonomia i la igualtat, rebutjant la centralitat de l´Estat. El seu pensament es funda en una nova teoria del subjecte, de la veritat i de l´universalisme que s´oposa tant a l´escepticisme i al relativisme filosòfic com als conceptes que sustenten el poder de les oligarquies polítiques i financeres. És autor de nombroses obres: Théorie du sujet (1982), L’être et l’événement (1988), L’éthique (1993), Deleuze (1997), Petit manuel d’inesthétique (1998), Logiques donis mondes (2006), Second manifeste pour la philosophie (2009), Eloge de l’Amour (2009).

Pier Paolo Pasolini neix a Bolonya el 5 de març de 1922. Durant la seva infància i adolescència segueix al pare militar en els seus moviments d´una ciutat a una altra pel nord d´Itàlia. En 1942, a causa de la guerra, es refugia en Casarsa, el poble de la seva mare. Aquest mateix any escriurà ´Poemes en Casarsa´, obra a la qual segueixen ´Les cendres de Gramsci´, ´Poesia en forma de rosa´, ´La millor joventut´ i ´La religió del meu temps´. En 1950 es trasllada a Roma i fa el seu debut narratiu amb ´Nois del rierol´, una corrosiva crítica social del seu temps. En els anys seixanta dirigeix la seva mirada al cinema i signatura el guió i la direcció del seu primer treball, ´Accattone´; a partir de llavors sumarà gairebé una pel·lícula a l´any. En 1973 inicia la seva col·laboració amb ´Il Corriere della Sera´, i els seus articles, en els quals enfronta sense complexos les doloroses qüestions de la Itàlia contemporània, seran successivament recopilats en dues antologies: ´Escrits corsaris´ i ´Cartes luteranes´. Assassinat en la localitat marítima d´Òstia, prop de Roma, la seva vida conclou el 2 de novembre de 1975.

Samuel Beckett (Dublín, 1906-1989) és un dels escriptors més grans del segle, com el testifiquen, entre altres obres, la famosa «trilogia» de novel·les "Molloy", "Malone mor" i "L´innomenable", i la peça teatral "Esperant a Godot". En 1961 va compartir amb Borges el Premi Internacional dels Editors, i en 1969 va ser guardonat amb el Premi Nobel.

Gabriel García Márquez (1927- 2014), nascut a Colòmbia, és una de les figures més importants i influents de la literatura universal. Guanyador del Premi Nobel de Literatura en 1982, va ser, a més de novel·lista, contista, assagista, crític cinematogràfic, autor de guions i, sobretot, un intel·lectual compromès amb els grans problemes del nostre temps, i en primer terme amb els quals afectaven la seva estimada Colòmbia i a Hispanoamèrica en general. Màxima figura de l´anomenat «realisme màgic», en el qual història i imaginació teixeixen el tapís d´una literatura viva, que respira per tots els seus porus, va anar en definitiva el faedor d´un dels mons narratius més densos de significat que ha donat la llengua espanyola en el segle XX. Entre les seves novel·les més importants figuren Cent anys de solitud, El coronel no té qui li escrigui, Relat d´un nàufrag, Crònica d´una mort anunciada, La mala hora, El general en el seu laberint, el llibre de relats Dotze contes pelegrins, L´amor en els temps del còlera i Diatriba d´amor contra un home assegut. L´any 2002 va publicar la primera part de la seva autobiografia, Viure per a explicar-la; en 2004 va tornar a la ficció amb Memòries de les meves putes tristes, i en 2012 els seus relats van ser recopilats en Tots els contes. A l´agost ens veiem (2024) és la seva novel·la inèdita.

Novel·lista i dramaturg del període romàntic, Alexandre Dumas és un dels escriptors francesos més llegits del món. Dumes va néixer en Villers-Cotterêts, Aisne, el 24 de juliol de 1802. Era fill d´un general i net d´un noble establert a Santo Domingo. Havia rebut una escassa educació formal, però mentre treballava per al duc d´Orleans, a París, llegia amb voracitat, sobretot històries d´aventures dels segles XVI i XVII, assistia a les representacions d´una companyia anglesa shakesperiana i va començar a escriure obres de teatre. Conegut abans de res per les seves novel·les històriques Els tres mosqueters (1844) i El comte de Montecristo (1844), Dumes va ser un escriptor molt prolífic, amb prop de 1.200 volums publicats sota el seu nom. Encara que moltes d´aquestes obres són fruit de col·laboracions o del treball d´altres escriptors als qui contractava, la majoria d´elles porten l´empremta inconfusible del seu geni personal i la seva inventiva. Els seus ingressos eren enormes, però a penes suficients per a sufragar el seu extravagant mode de vida en els últims anys. Quan va morir, el 5 de desembre de 1870, estava pràcticament en fallida. A més de novel·les històriques, l´obra de Dumes inclou les obres de teatre Antonio (1831), La torre de Nesle (1832), Catherine Howard (1834), Kean, o desordre i geni (1838) i L´alquimista (1839), així com nombroses dramatitzacions de la seva pròpia ficció. També va escriure memòries en les quals ofereix un viu retrat del seu temps. Al setembre de 2007, Editorial Planeta va publicar El cavaller Héctor de Sainte-Hermine, l´última gran novel·la de l´autor, inèdita i descoberta per Claude Schopp.

Herman Melville va néixer a Nova York en 1819. Acuitat per la primerenca mort del seu pare i la situació de la seva família, va exercir diversos oficis, entre ells el de mestre i el de mariner a bord de diversos vaixells per l´Atlàntic, el Pacífic i les mars del Sud. Finalment es va establir en terra ferma en 1847. Va acabar els seus dies en 1891 sumit en l´oblit i en la precarietat econòmica.

Patricia Highsmith (1921-1995), una de les escriptores més originals i pertorbadores de la narrativa contemporània, ha publicat en Anagrama les novel·les El talent de Mr. Ripley (Premi Edgar Allan Poe i Gran Premi de la Literatura Policíaca), La màscara de Ripley, L´amic americà, Crims imaginaris, El joc de l´amagatall, Estranys en un tren, Després dels passos de Ripley, Un joc per als vius, Rescat per un gos, Gent que anomena a la porta, L´encanteri de Elsie, Mar de fons, El ganivet, Carol, Ripley en perill, Small g: un idil·li d´estiu, El diari d´Edith, Aquest dolç malament, El tremolor de la falsificació, El crit de l´òliba, La cel·la de cristall i Les dues cares de gener; els llibres de relats Sirenes en el camp de golf, Catàstrofes, Els cadàvers exquisits, Ocells a punt de volar, Una afició perillosa, Petits contes misògins i Crims bestials; així com el llibre d´assajos Suspens.

Andreu Martín (Barcelona, 1949) va estudiar Psicologia en 1971, però aviat es va decantar pel món de les lletres. Té publicades més d´un centenar d´obres en català i castellà, principalment de novel·la policíaca per a adults i joves. També ha escrit còmic, teatre i guions de televisió i cinema. Va obtenir el premi Cercle del Crim per la seva novel·la Pròtesi (1980). Va escriure amb Jaume Ribera la sèrie protagonitzada pel detectiu Flanagan, que va ser Premi de literatura infantil i juvenil del Ministeri de Cultura (1989). Ha rebut en tres ocasions el Premi Hammett de l´Associació Internacional d´Escriptors Policíacs a la millor novel·la policíaca en castellà: Barcelona Connection, el 1989, L´home de la navalla, el 1993 i Bellíssimes persones, el 2000 que també va ser XXXIV Premi Ateneu de Sevilla; va obtenir el Deutsche Krimi Preis (1992) amb la traducció alemanya de Si és no és; va obtenir el Premi El Somriure Vertical (2009) amb Espera, posa´t així; el premi Sant Joan de novel·la (20011) amb Cabaret Pompeia i el premi Crims de Tinta de novel·la negra (2012) amb Societat Negra. S´ha reconegut el conjunt de la seva obra de gènere amb el premi del Col·legi de Detectius Privats de Catalunya (2001), el Memorial Jaume Fuster (2003) i el premi Pepe Carvalho de l´Ajuntament de Barcelona (2011). Té obra traduïda a l´alemany, l´asturià, el castellà, el basc, el francès, el gallec i l´italià.

Hermann Hesse (1877-1962), novel·lista i poeta alemany, nacionalitzat suís. Premi Nobel de Literatura en 1946, és una figura de culte en el món occidental per la seva celebració del misticisme oriental i la cerca del propi jo, molt influenciat per la psicoanàlisi junguiano. Va abandonar aviat l´escola i va ser autodidacta a base de nombroses lectures. La desesperança i la desil·lusió que li van produir la Primera Guerra Mundial i una sèrie de tragèdies domèstiques, i els seus intents per trobar solucions, es van convertir en l´assumpte de la seva posterior obra novel·lística. Els seus escrits es van anar enfocant cap a la cerca espiritual de nous objectius i valors que substituïssin als tradicionals, que ja no eren vàlids. És autor de diverses novel·les com Peter Camenzind (1904), Sota les rodes (1906), Demian (1919), Viatge a l´est (1932), Siddhartha (1922), El llop estepari (1927), potser la seva novel·la més innovadora, Narcís i Goldmundo (1930) i El joc de granadures (1943), que cada vegada es van fer més simbòliques i pròximes a la psicoanàlisi.

Slavoj Žižek (Ljubljana, Eslovènia, 1949) és doctor en Filosofia i investigador de l´Institut d´Estudis Socials de Ljubljana, i professor visitant en la New School for Social Research de Nova York. Ha estat convidat a impartir classes en universitats com Université Paris-VIII, SUNY Buffalo, University of Minnesota, Tulane University, Nova Orleans, Columbia University, Nova York i Princeton University.

Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864-Salamanca, 1936) va ser la personalitat més influent de la Generació del 98. Al llarg de la seva dilatada existència, Unamuno va conrear tots els gèneres literaris: llibres d´assajos (Entorn del casticisme, Vida del Quixot i Sancho, Del sentiment tràgic de la vida, entre altres), obres teatrals (Fedra i L´altre, etc.), poesia (Poesies, Cançoner, El Crist de Velázquez, etc.), novel·les i contes (Sant Manuel Bueno, Màrtir, Boira, La tia Tula, Amor i Pedagogia, etc.). Les seves preocupacions recurrents van ser la història i l´essència d´Espanya; la figura del Quixot com a símbol de la raça i de l´ésser humà obstinat a no plegar-se davant la societat; l´existència de Déu i les incògnites del més enllà.

Vladimir Nabokov (Sant Petersburg, 1899-Montreux, 1977), un dels més extraordinaris escriptors del segle XX, va néixer en el si d´una acomodada família aristocràtica. En 1919, a conseqüència de la Revolució Russa, va abandonar el seu país per sempre. Després d´estudiar a Cambridge, es va instal·lar a Berlín, on va començar a publicar les seves novel·les en rus amb el pseudònim de V. Sirin. En 1937 es va traslladar a París, i en 1940 als Estats Units, on va ser professor de literatura en diverses universitats. En 1960, gràcies al gran èxit comercial de Lolita, va poder abandonar la docència, i poc després es va traslladar a Montreux, on va residir, juntament amb la seva esposa Véra, fins a la seva mort.En Anagrama se li ha dedicat una «Biblioteca Nabokov» que recull una amplíssima mostra del seu talent narratiu. En «Compactes» s´han publicat els següents títols: Mashenka, Rei, Dama, Valet, La defensa, L´ull, Riure en la foscor, Desesperació, L´embruixador, La veritable vida de Sebastian Knight, Lolita, Pnin, Pàl·lid foc, Parla, memòria, Ada o l´ardor, Convidat a una decapitació i Barra sinistra; L´obsequi, Coses transparents, Una bellesa russa, L´original de Laura i Gloria poden trobar-se en «Panorama de narratives», mentre que els seus Contes complets estan inclosos en la col·lecció «Compendium». Opinions contundents, per part seva, ha aparegut en «Arguments».