Autores i autors

Nascuda en Moreno, província de Buenos Aires, Hebe Uhart va estudiar Filosofia en la Universitat de Buenos Aires. Va treballar com a docent primària, secundària i universitària i va col·laborar amb el suplement cultural del diari El País de Montevideo. Va escriure notes de viatges, cròniques de personatges i situacions. Va publicar, entre altres títols, el relat ‘Memòries d´un pigmeu’ (1992), els llibres de contes ‘La llum d´un nou dia’ (1983) i ‘Guiant l´heura’ (1997); la novel·la ‘Camilo ascendeix’ (1987) i la novel·la curta ‘Mudances’ (1995). Adriana Hidalgo editora ha publicat ‘Del cel a casa’ (2003), ‘Turistes’ (2008) i les cròniques de viatges ‘Viatgera crònica’ (2011), ‘Vist i oïda’ (2012), ‘De la Patagònia a Mèxic’ (2015), ‘D´aquí cap allà’ (2016) i ‘Animals’ (2017). En 2018 l´editorial dona inici al projecte de publicació de l´obra completa de l´autora començant amb les ‘Novel·les completes’ (2018), continua amb la publicació dels ‘Contes complets’ (2019), i finalitza amb el volum de ‘Cròniques completes’ (2020). En 2017 va rebre el consagratorio Premi Iberoamericà de Narrativa Manuel Rojas, que atorga l´Estat de Xile a la trajectòria literària, un dels majors reconeixements de la llengua castellana. En 2018 va morir a Buenos Aires.

Brandon Taylor és escriptor, editor i professor els treballs del qual inclouen les novel·les Real Life (2020) i The Batega Americans (2023) i la col·lecció de contes Filthy Animals (2022). La seva escriptura sovint explota les tensions en les amistats vistes a través de contextos que inclouen el propi taller d´escriptura creativa, on les escenes grupals s´enfonsen en les vores dures de l´humor i la inseguretat dels seus personatges. Un aspecte central del seu maneig dels personatges i la narrativa és el reconeixement de les tensions canviants entre les persones, ja siguin estudiants en un saló de classes o un grup d´amics que preparen un menjar junts, i la idea que aquestes tensions no sols són acceptables, sinó necessàries per al forma d´una història. Taylor va decidir dedicar-se a l´escriptura professionalment després de començar un doctorat en bioquímica; un pot sentir una sensació de cerca i una incessant necessitat de descobriment en la seva ficció, ja sigui rastrejant a un personatge que s´enfronta al final d´una relació o veient a un jove finalment plorar una pèrdua que fins ara ha compartimentat. Ara, com a professor d´escriptura en la Universitat de Nova York, Taylor reconeix les fal·làcies nocives que poden infiltrar-se en el marc del MFA i les millors formes que ha trobat per a combatre-les en el seu propi ensenyament, i parla amb humor, claredat i empatia per les persones del passat i del passat. present. Discutim les formes en què veu com canvia la seva escriptura en aquests dies; la sempre present qüestió de si incloure o ignorar Internet en escriure ficció; quan cal reconèixer haver arribat a un mort en un conte o una novel·la; i per què estimem a Edith Wharton. Aquesta conversa va tenir lloc a l´abril de 2024.

Nascut a Ghana en 1952, William Boyd va passar gran part de la seva infància en l´oest d´Àfrica. És autor de catorze novel·les, entre les quals destaquen Un bon home a Àfrica, Com a neu al sol, Barres i estrelles, Les noves confessions, Platja de Brazzaville, La tarda blava, Armadillo, Les aventures d´un home qualsevol, Sense respir i Només, protagonitzada per James Bond (totes elles publicades per Alfaguara). També ha escrit llibres de relats, un assaig, una biografia, i guions per a cinema i televisió. Ha estat guardonat, entre altres, amb els premis Whitbread First Novell; Somerset Maugham; John Llewellyn Rhys; James Tait Black Memorial; Jean Monnet; Costa Novel of the Year, i el Yorkshire Post Novell of the Year. És membre de la Reial Societat de Literatura britànica i Oficial de l´Ordre de les Arts i les Lletres francesa. En 2005 va ser nomenat Cavaller de l´Imperi Britànic. Avui dia divideix el seu temps entre el sud-oest de França i el barri londinenc de Chelsea.

Gabrielle Wittkop (Nantes, 1920-Frankfurt, 2002). El seu estil ric i sumptuós, així com la seva temàtica, recorden a l´obra del Marquès de Sade, de Lautréamont o d´Edgar Allan Poe. Lectora precoç, als 6 anys ja gaudia dels clàssics francesos, als 20 havia llegit tota la gran biblioteca paterna de la seva casa natal a Nantes, amb una especial predilecció pel segle XVIII. Per a llavors, França estava ocupada pels nazis. La casualitat va portar a Gabrielle a conèixer a París a un desertor alemany, homosexual, Justus Wittkop, amb el qual es casaria en acabar la guerra, un matrimoni que Gabrielle va qualificar com un «enllaç intel·lectual». La parella es va instal·lar a Alemanya on Gabrielle va residir fins a la seva mort. Aquesta dona sorprenent, viatgera empedreïda, que va recórrer tots els racons del món, que afirmava la seva total absència de sentiments religiosos, el seu disgust per la família i el seu menyspreu per tot nacionalisme, es donarà mort als 82 anys, per a evitar la terrible degeneració que li prometia un càncer en fase avançada. És autora entre altres novel·les de Le nécrophile (1972), La mort de C.(1975), Sérénissime assassinat (2001), La marchande d’enfants (2003).

Cristina Sánchez-Andrade (Santiago de Compostel·la, 1968) és escriptora, crítica literària, traductora i coordinadora de diversos tallers de narrativa. Llicenciada en Ciències de la Informació i en Dret, és autora de les novel·les Les sargantanes fan olor d´herba (1999), Bous i roses dormien (2001), Ja no trepitja la terra el teu rei (Anagrama, Premi Sor Juana Inés de la Creu 2004), Ales (2005), Coco (2007), Els escarpins de Kristina de Noruega (finalista del Premi Espartac de Novel·la Històrica 2011) i El llibre de Julieta (2011). La seva obra ha estat traduïda a l´anglès, portuguès, italià, polonès i rus, i d´ella els crítics espanyols han opinat: «Una escriptura que treballa amb els sentits, una llegenda arran de terra, salvatge i feroç... una cosa radicalment nova en la literatura en castellà, original i insòlita» (Manuel Rivas); «Memoritzin aquest nom: Cristina Sánchez-Andrade. És, sense més, una de les veus femenines més poderoses que ha donat la literatura espanyola» (Nuria Martínez Deaño, La Razón); «En el cas de Cristina Sánchez-Andrade pot parlar-se, per descomptat, d´una escriptora amb un món propi i insòlit i un estil que sorprèn» (Luis García Jambrina, ABC).

Autor francès que neix a Angulema, en 1971, i viu a París. Va començar la seva carrera en els 90 treballant per a la revista de Disney francesa Le Journal de Mickey i amb històries curtes i a sèrie‘Uneix Vie de Chiens´ de Spirou. En 2002, va crear la sèrie ´Igor et els Monstres´ (Dargaud). Ha treballat de manera recurrent amb Fabien Vehlman:‘La nuit de l´Inca,’‘Dieu qui pue, dieu qui pète,’‘Els Cinq Conteurs de Bagdad’i‘Le Diable amoureux et autres films jamais tournés parell Méliès’. Va publicar‘Lomax’en 2011 i ´Blackface Banjo´ en 2013.

Fernanda Trías (l´Uruguai, 1976) és escriptora, traductora i professora de creació literària. És autora de les novel·les Quadern per a un sol ull, El terrat i La ciutat invencible, i del llibre de contes No somiaràs flors. Els seus llibres s´han publicat a Bolívia, Xile, Colòmbia, Espanya, França, Mèxic i l´Uruguai, i pròximament també a Grècia, Anglaterra i els Estats Units. Ha integrat nombroses antologies de nova narrativa llatinoamericana i els seus relats s´han traduït a l´alemany, l´anglès, l´italià, l´hebreu, el francès i el portuguès. Va obtenir la beca Unesco-Aschberg (França 2004), el Premi Fundació BankBoston a la Cultura Nacional (l´Uruguai 2016) i el premi SEGIB-Ena palatal-Casa de Velázquez. La seva última novel·la, Greixum Rosa (2021) ha estat guardonada amb el prestigiós premio Sor Juana Inés de la Creu atorgat per la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, el Premi Bartolomé Hidalgo i el Premi Nacional de Literatura de l´Uruguai. Actualment viu a Bogotà i és l´escriptora en residència de la Universitat dels Andes.

Marina Sáez va néixer a Barcelona. Cada cap de setmana despertava als seus pares amb tota classe de dibuixos. Anys després, la cosa continua més o menys igual. Li agrada dibuixar bigotis de gat i sortir-se de la ratlla. I encara que ho ordeni tot per colors, sempre li dona molta mandra treure punta als llapis. Actualment combina la seva professió d´il·lustradora amb la docència. Ha exposat la seva obra a Barcelona, Atenes, Chicago i Berlín.

Gertrude Barrows (Mineápolis, 1884 - San Francisco,1948). Nascuda en el si d´una família culta, la seva vida sempre va estar marcada per una llarga successió de tràgics esdeveniments. La mort del seu pare i germans l´obliguen, amb tot just disset anys, a abandonar els seus estudis. Això no impedeix que la seva passió per la literatura la porti a escriure la seva primera història mentre treballa en les oficines d´uns grans magatzems. El feliç naixement de la seva filla en 1910 ve acompanyat d´una nova sèrie de desgràcies: la mort del seu marit mesos després i la posterior malaltia de la seva mare. Entre 1917 i 1923 veu publicades en revistes pulp com Argosy o Weird Tales una dotzena de relats i novel·les curtes signades sota el pseudònim de Francis Stevens. Aquest corpus, encara que breu, és tan contundent que la converteixen en l´autora de culte que avui coneixem. Després de la mort de la seva mare en 1920 deixa a la seva filla a cura d´uns amics i marxa a treballar a la Costa Oest: no hi ha constància que tornés a escriure mai.

William Olaf Stapledon (10 de maig de 1886 - 6 de setembre de 1950) va ser un escriptor i filòsof britànic, conegut sobretot per les seves obres de ciència-ficció. Va néixer prop de Liverpool (Anglaterra, va ser l´únic fill de William Clibbert Stapledon i Emmeline Miller. Els sis primers anys de la seva vida els va passar amb els seus pares en Port Said. Es va educar a l´Escola Abbotsholme i Balliol College, Oxford, on va obtenir una llicenciatura en Història Moderna en 1909 i un mestratge en 1913 [editar]. Després d´un breu temps com a docent a la Manchester Grammar School, va treballar en les oficines de correu de Liverpool i Port Said, des de 1910 fins a 1913. Durant la Primera Guerra Mundial va servir en la Unitat d´Ambulàncies a França i a Bèlgica a partir de juliol de 1915 a gener de 1919. El 16 de juliol de 1919 es va casar amb Agnes Zena Miller (1894-1984), una prima d´Austràlia amb la qual es va reunir per primera vegada en 1903 i amb qui va mantenir una correspondència durant tota la guerra des de la seva casa a Sydney. Van tenir una filla, Mary Sydney Stapledon (1920 -), i un fill, John David Stapledon (1923 -). En 1920 es van mudar a West Kirby i en 1925 Stapledon va rebre el PhD (Philosophiæ Doctor) per part de la Universitat de Liverpool. En 1929, va escriure el seu "Modern Theory of Ethics". No obstant això, aviat es va bolcar a la ficció amb la meta d´aconseguir un públic major. La seva novel·la "Last and First Men", traduït com a "Primera i última humanitat", o a vegades "Primer i últim home", encara que la primera sigui la traducció apropiada, va tenir un gran èxit i el va convèncer de convertir-se en un escriptor a temps complet. Aquest llibre va tenir una seqüela i nombrosos treballs que exploten els temes relacinados amb l´evolució de la vida el desenvolupament de la intel·ligència i el significat del cosmos. En 1940 la família es va traslladar a Caldy. Després de 1945 Stapledon va viatjar molt donant conferències, va visitar als Països Baixos, Suècia i França, i en 1948 va parlar en el Congrés d´Intel·lectuals per la Pau, a Polònia. Va assistir a la Conferència per a la Pau Mundial, celebrada a Nova York en 1949, sent l´únic britànic al qual se li concedia una visa per a això. En 1950, es va integrar al moviment contra l´apartheid. Poc després, en acabar una setmana de conferències a París, va cancel·lar un previst viatge a Iugoslàvia i va tornar a la seva casa en Caldy, on va morir sobtadament d´un atac al cor. La seva vídua i els seus fills van escampar les seves cendres en la sorra dels penya-segats sobre l´estuari de Dee, un dels llocs favorits de Olaf, i un lloc que va inspirar més d´una idea per als seus llibres.

Olga Tokarczuk, una de les millors i més celebrades escriptores poloneses actuals, ha rebut el Premi Nobel de Literatura 2018, atorgat en 2019, i ha estat guardonada amb premis com el Brueckepreis o el Nike, el més prestigiós dels que es concedeixen al seu país. Autora de nou novel·les i tres llibres de relats, les seves obres s´han traduït a quaranta-cinc llengües i li han valgut el reconeixement de col·legues com Annie Proulx («Una escriptora del nivell de W. G. Sebald») o Svetlana Alexiévich («Una escriptora magní?ca»).En Anagrama ha publicat Un lloc anomenat Antany: «Tokarczuk es mostra tan hàbil en la creació de personatges com en l´articulació de la trama, creant un univers on els fets estan esquitxats de re? exiones ?losó? cas i explosions de lirisme» (Rafael Narbona, El Mundo); Els errants, Premi Man Booker Internacional 2018 i ?nalista del National Book Award en la categoria de llibres traduïts: «Un bell llibre sobre la necessitat de traspassar fronteres per a saber una mica més de nosaltres mateixos» (Rafael Narbona, El Mundo); «Una novel·la-constel·lació» (Marta Rebón, El País); «Llibre fascinant, sense gènere» (Mercedes Monmany, ABC); «Un llibre inesgotable» (Domingo Ródenas de Moya, El Periódico); «Tal vegada estem davant el millor llibre de viatges mai escrit» (Antonio Lozano, La Vanguardia); «Un mosaic vibrant d´històries» (Pablo Martínez Zarracina, El Correu); «Una gran i gojosa lectura» (Santiago Aizarna, El Diario Vasco) i Els llibres de Jacob:«Una obra que demana ser llegida en els mateixos termes que Guerra i pau» (Tim Smith-Laing, The Telegraph).

Luis Durán (Oñate, Guipúscoa, 1967) torna a Dolmen Editorial amb Els ocells que en solcar l´alba (2024), una obra de gairebé 250 pàgines que combina el seu característic estil narratiu amb una intricada trama plena de misteri i humanitat. Aquest nou lliurament marca la seva tornada a l´editorial després de 17 anys des del Blauet (2007), reafirmant el seu lloc com un dels grans narradors gràfics del panorama espanyol. Durán és llicenciat en Belles Arts per la Universitat del País Basc i va començar la seva carrera col·laborant en revistes com a Cretí, TMEO i El Petit País. Amb un estil que barreja realisme i un profund interès pels personatges secundaris, la seva obra ha estat reconeguda amb guardons com el Premi Josep Toutain a Autor Revelació (2002) i el Premi de la Crítica (2006 i 2007).

Federico Kukso (Buenos Aires, 1979) és un periodista científic especialitzat en història de la ciència i STS (Science and Technology Studies) per la Universitat d´Harvard. Knight Science Journalism Fellow en el MIT durant el període 2015-2016 i membre de la junta directiva de la World Federation of Science Journalism, escriu sobre ciència, cultura i tecnologia en publicacions fonamentals com Le Monde Diplomatique, Undark i Scientific American (els Estats Units), Tec Review (Mèxic), El País (Espanya) i La Nació (l´Argentina), entre altres. És autor de Tot el que necesitás saber sobre ciència, El bany no va anar sempre així i Dinosaures de la fi del món.

Irene Pujadas. Graduada en Humanitats, va treballar cinc anys en la revista Butxaca i ha escrit com a crítica literària per a mitjans com Ara Llegim, La Llança o la revista digital La Lectora. És cofundadora i coeditora de la revista de creació literària BRANCA. Ha escrit Els desperfectes (L’Altra Editorial, 2020), premi Documenta 2020, i actualment treballa en Angle Editorial.

Mathilde Forget és escriptora, compositora i intèrpret. En 2019 publica la seva primera novel·la, À la demandi d’un tiers (Grasset), a la qual segueix en 2021 Per voluntat pròpia.

És un dels noms més importants de la fotografia espanyola contemporània. Nascut en 1922, fill i pare de fotògrafs, el seu treball dels anys quaranta, cinquanta i seixanta va representar la irrupció de la nova fotografia de carrer a Espanya, per a llavors un país aïllat. El conjunt de la seva obra és un magnífic retrat del segle XX, que es pot relacionar amb el que feien, a l´altre costat dels Pirineus, Robert Doisneau o Henri Cartier-Bresson. Viatger incansable, va recórrer Espanya durant mig segle i va retratar els vertiginosos canvis que es produïen en els camps i les ciutats. Peça vital de la bohèmia barcelonina, la seva cambra va captar instants crucials de la creació i el costat humà d´artistes com Joan Miró i Salvador Dalí. Fotògraf i documentalista, va produir un testimoniatge únic que va atresorar gelosament en un arxiu amb més de 200.000 negatius. Va guanyar el Premi Nacional d´Arts Plàstiques en 1983, sent el primer fotògraf que va obtenir aquest reconeixement.

Sébastien Mourrain va néixer en Aubervilliers en 1976. Va estudiar a Lió, en una escola d´art gràfic: l´escola Emile Cohl on es va graduar en 2000. A partir de llavors va començar el seu treball en el món de la il·lustració. Treballa realitzant llibres per a nens i també per als adults. Actualment viu a Lió i és part del Taller Le Bocal.

Elisabet Agea va néixer a Barcelona en 1978. Va estudiar Enginyeria Industrial (UPC) i té un màster en Finances (ESADE). Actualment treballa en SEAT & CUPRA i des de fa uns anys imparteix classes d´Economia Ambiental en la UPC. Des de molt petita ha col·laborat amb centres socials i veïnals. Encara avui continua organitzant jocs educatius de tota mena per a nens i nenes del seu entorn. Col·labora amb iniciatives STEAM intentant crear referents femenins per a les noves generacions. Sempre li ha agradat escriure. Amb la col·lecció Noies STEAM ha aconseguit unir dues de les seves passions: l´educació i l´escriptura.

Va néixer a Buenos Aires, en 1973. És escriptor i va estudiar, entre altres coses, periodisme i literatura. Va treballar com a llibreter i corrector. En l´àmbit de la literatura infantil va començar escrivint versions i adaptacions de contes clàssics, mites i llegendes. Va publicar molts relats, novel·les i llibres il·lustrats. En Norma, a més, ha publicat Hugo Besugo i el misteri del gos salsitxa (Torre Roja); Martín Miguel de Güemes. Focs del nord (Torre Azul) i, en la col·lecció GOLU, Mites grecs d´amor i aventura i Éssers que fan tremolar.

Pietro Spirito (Caserta, Itàlia, 1961), escriptor i periodista, viu i treballa a Trieste. Autor de novel·les, contes, assajos, reportatges, textos teatrals, pel·lícules i documentals, col·labora amb la Rai i amb alguns periòdics i revistes científiques com «La Rivista della Natura». És soci i col·laborador de la Historical Diving Society-Itàlia, i de la Associazione Italiana Operatori Scientifi ci Subacquei (Aioss). Entre els seus llibres destaquen «Le indemoniate di Verzegnis» (2000, Premi Chianti), «Speravamo di più» (2003, Finalista del Premi Strega; Premi Trieste Artecultura; Premi Feu de Maida), «Un corpo sul fons» (2007, Premi Scritture di frontiera), «L’antenato sotto il mare» (2010), «Il suo nome quel giorno» (2018) i «Gent di Trieste» (2018). Diversos dels seus contes han estat traduïts al francès, croat, hongarès i català.