Autores i autors

John Maler Collier va ser un escriptor i pintor britànic membre dels prerrafaelitas, i un dels retratistes més valorats de la seva generació. Les seves temàtiques varien entre el retrat de tota la vida (va pintar fins i tot a Darwin o al rei Jorge V) i les escenes històriques i mitològiques pròpies del seu grup de col·legues.

Sarah Manguso (1974, Massachusetts) és escriptora de ficció, assagista i poeta. Col·labora habitualment amb publicacions com ´The New Yorker´, ´O: The Oprah Magazine´ i ´The New York Times Magazine´. ´Gent molt freda´ és la seva primera novel·la, després de set llibres de gènere inclassificable entre els quals destaca sobretot ´300 Arguments´, una selecció de pensaments que va ser triat com un dels millors llibres de 2021 per una vintena de publicacions. Actualment resideix a Los Angeles, on imparteix classes d´escriptura creativa en la universitat de Antioch.

Catherine Nixey va estudiar Història Clàssica a Cambridge i es va dedicar durant molts anys a la docència, abans d´inclinar-se pel periodisme. Ha publicat els seus reportatges en The Times, The Financial Times i The New York Times i en l´actualitat és redactora de The Economist. El seu primer llibre, L´edat de la penombra (Taurus, 2018), va guanyar el Jerwood Award de la Royal Society of Literature i el Morris D. Forkosch Book Prize al millor llibre sobre humanitats de l´any 2018.

John Steinbeck (Salines, 1902 – Nova York, 1968). Narrador i dramaturg estatunidenc. Va estudiar en la Universitat de Stanford, però des de molt jove va haver de treballar durament com a obrera, jornaler rural, agrimensor o empleat de botiga. En la dècada de 1930 va descriure la pobresa que va acompanyar a la Depressió econòmica i va tenir el seu primer reconeixement crític amb la novel·la Truita Flat, en 1935. Les seves novel·les se situen dins del corrent naturalista o del realisme social americà. El seu estil, hereu del naturalisme i pròxim al periodisme, se sustenta no obstant això en una gran càrrega d´emotivitat en els arguments i en el simbolisme present en les situacions i personatges que crea, com ocorre en les seves obres majors: De ratolins i homes (1937), El raïm de la ira (1939) i A l´est del Edén (1952). Va obtenir el premi Nobel en 1962.

Josep Ramoneda Molins va néixer a Cervera en 1949. Periodista, filòsof i escriptor, va ser director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i col·laborador habitual del diari El País i de la Cadena Ser en els programes Ara com ara i Hora 25. Presideix el Institut de la Recherche et de l’Innovation (IRI) de París i dirigeix diverses col·leccions d´assaig. Va ser director de l´Institut d´Humanitats (1986-1989), col·laborador de La Vanguardia (1980-1996) i professor de Filosofia Contemporània en la Universitat Autònoma de Barcelona (1975-1990). Ha publicat nombrosos llibres, entre els quals destaquen Apologia del present (1986), Després de la passió política (1999), Del temps condensat (2005) i Contra la indiferència (Galàxia Gutenberg, 2010).

Jonathan Coe (Birmingham, 1961) va estudiar en les universitats de Cambridge i Warwick, i ha estat col·laborador de London Review of Books i The Times Literary Supplement. En Anagrama ha publicat cinc novel·la, que ho han consagrat com un dels millors escriptors de la seva generació, començant per Quin repartiment!, que va ser guardonada amb el Premi The Mail on Sunday/John Lewellyn Rhys i, a França, amb el Prix Meilleur Livre Étranger. La seva novel·la posterior, La casa del somni, va obtenir el Writer´s Guild Best Fiction i, a França, el Prix Médicis Étranger. La següent, El Club dels Canalles, va obtenir el Premi Arcebispo Sant Clement, atorgat a Santiago de Compostel. Coe va reprendre als protagonistes d´aquesta novel·la vint anys després, a l´Anglaterra de Blair, en El Cercle Tancat.

Michael McDowell va ser un autèntic monstre de la literatura. Dotat d´una creativitat sense límits, va escriure milers de pàgines, amb una capacitat al nivell d´un Balzac o un Dumes. Com ells, va optar per contar històries que arribessin a tothom. I, com ells, va triar el mitjà de difusió més popular: el fulletó, o novel·la per lliuraments, en el cas dels mestres del XIX; el paperback en el cas de McDowell. A més de novel·lista, Michael McDowell va ser un aclamat guionista. Fruit de la seva col·laboració amb Tim Burton van ser Bettlejuice i Malson abans de Nadal, a més d´un episodi per a la sèrie Alfred Hitchcock presenta.

VALERIA LUISELLI (Ciutat de Mèxic, 1983) és autora de les novel·les Els ingràvids (2011) i La història de les meves dents (2013) i dels llibres d´assaig Papers falsos (2010) i Els nens perduts (2016), tots ells publicats en Sisè Pis. Ha col·laborat, entre altres, en mitjans com The New York Times, Granta, The Guardian o El País. Les seves obres, traduïdes a més de vint llengües, han estat guardonades dues vegades amb el Los Angeles Times Book Prize i amb el American Book Award, i en dues ocasions van ser finalistes del National Book Critics Circle Award. En l´actualitat, resideix a Nova York.

Ana Campoy va néixer a Madrid en 1979 i es va llicenciar en Comunicació Audiovisual. En l´actualitat col·labora amb el programa Ara com ara Madrid (Cadena Ser) divulgant la literatura infantil i juvenil; escriu en revistes com Jot Down o Jot Down Kids; i coordina la secció infantil del Festival Celsius 232, celebrat cada any a Avilés. En la seva labor com a escriptora, va resultar guanyadora en 2017 del Premi Jaén de Narrativa Juvenil amb la novel·la La cronopandilla: el túnel del temps. És autora a més de les sèries Família a la fugida i Les aventures d´Alfred i Agatha.

Ioana Pârvulescu (1960) és escriptora, assagista, editora, crítica literària i professora de Literatura Moderna en la Universitat de Bucarest. Va néixer en Brasov, però sent estudiant es va traslladar a Bucarest, i des de llavors ha estat molt vinculada a la ciutat i la seva història. Va estudiar en la Facultat de Lletres de Bucarest. En 1993 es va convertir en redactora de la revista literària Romania literara, on va escriure una columna setmanal durant 18 anys. Ha publicat una quinzena de llibres, tant de ficció com de no ficció, i també ha traduït del francès i de l´alemany. La novella La vida comença el divendres (2009) va guanyar el Premi de Literatura de la UE en 2013 i s´ha traduït a nombroses llengües

Nascut a Okinawa i criat a Denver, Ted Conover és un periodista que ha estat qualificat com el «mestre de la immersió» i de la «no-ficció narrativa basada en l’experiència». Va ser director de l’Arthur L. Carter Journalism Institute i imparteix cursos de grau a la Universitat de Nova York sobre periodisme de l’empatia i reportatges encoberts. Ha escrit diversos llibres, i també ha col·laborat amb The New York Times Magazine, The Atlantic, The New Yorker, Harper’s i National Geographic. Amb El guàrdia de Sing Sing, Ted Conover va guanyar el premi de l’Associació Nord-americana de la Crítica en la categoria de no-ficció i va ser finalista del Premi Pulitzer.

Javier Peña fa més de vint anys viu a Santiago de Compostel·la, on es va mudar per a estudiar periodisme. Llicenciat en Ciències de la Informació per la USC en 2001, va exercir la professió durant nou anys en la, ara ja extinta, delegació del Diari AS a Galícia. En plena celebració del Xacobeo 2010, va acceptar una oferta per a unir-se al gabinet de la Conselleria de Cultura de la Xunta. Durant els set anys següents la seva comesa seria escriure discursos per als conselleiros: va arribar a comptabilitzar més de 1.000 discursos sortits del teclat del seu ordinador. Després d´una remodelació de govern en 2012 va ser reubicat en Traballo e Benestar. Allí va començar l´escriptura d´Infelices, una novel·la sobre el fracàs i la tirania de les expectatives que el va ajudar a enfrontar-se a les seves pròpies frustracions. En acabar-la va decidir abandonar el seu lloc en la Xunta.

Pierre Boulez (Montbrison, 1925 – Baden- Baden, 2016) va ser un reconegut director d´orquestra, compositor i teòric de la música francès. Després de llicenciar-se en Matemàtiques, va estudiar en el Conservatori de París amb el compositor i organista Olivier Messiaen, deixeble de Schönberg. Va impartir classe en el Collège de France i va ser director de l´Orquestra Filharmònica de Nova York i de l´Orquestra Simfònica de la BBC. Va publicar així mateix nombrosos assajos, entre els quals es compten, a més del país fèrtil. Paul Klee (Penya-segat, 2024), Pensar la música avui (1963), Punts de referència (1981) i Les neurones encantades. El cervell i la música (2014).

Diego Enrique Osorno (Monterrey, Mèxic, 1980) és reporter, escriptor i cineasta. Autor d´una desena de llibres de crònica sobre la rebel·lia, el poder i la justícia al Mèxic del segle XXI, alguns han estat adaptats al teatre i compten amb traduccions a l´anglès, portuguès, italià, coreà, francès, romanès, polonès i danès. Ha publicat cròniques i reportatges en mitjans com a Etiqueta Negra, Mil·lenni, El País, Gatopardo, La Republica, Clarí, New York Times en espanyol i Al Jazeera.Les seves cobertures han abastat bona part dels principals conflictes del Mèxic del segle XXI, així com d´alguns altres països. Com a guionista i director ha rebut reconeixements com el José Rovirosa de la UNAM, l´Índia Catalina de Cartagena d´Índies i l´Ariel de l´Acadèmia Mexicana d´Arts i Ciències Cinematogràfiques. Va dirigir les sèries 1994 (Netflix) que retrata la crisi que defineix al Mèxic d´avui i El Xou (ViX), que aborda l´assassinat del comediant Paco Stanley en les albors de l´alternança mexicana de l´any 2000. Ha estat becari del Pulitzer Center, Sundance Institute i Rockefeller Foundation. Va ser nomenat Comissionat de la Veritat a Oaxaca, instància que va documentar execucions extrajudicials, desaparicions i actes de tortura comesos per les autoritats. World Justice Project va reconèixer també la seva labor en contra de la impunitat. En 2013 li va ser atorgat el Premi Nacional de Periodisme de Mèxic i en 2018 el de les Arts Literàries de la Universitat Autònoma de nou León. Amb la finalitat d´encoratjar la col·laboració entre el cinema i el periodisme per a la narració d´històries reals va crear la productora Detectiva, vinculada a Bengala, companyia de la qual també és soci fundador.

Claudia Pagès (Barcelona, 1990) és artista visual, performer i escriptora. Viu i treballa a Barcelona. En els seus últims treballs, Pagès s´ha centrat en el sistema logístic i la seva vinculació amb el llenguatge jurisdiccional, tots dos operand en el temps verbal d´un gerundi no finit i violent que té efectes directes sobre els cossos. La recerca artística de Pagès aborda la circulació i el manteniment, i el seu paper en el sosteniment del statu quo. La continuïtat d´uns certs sistemes i institucions es manté a través del que Pagès diu la «immobilitat de les circulacions estables» i les «arquitectures de contenció» que sostenen el poder a través de fluxos específics de béns, capital i valor dins d´un present suspès i capturador. La seva recerca més recent s´ha anat desplaçant a la recerca dels seus significants més primaris, les marques. Claudia Pagès ha llegit, performado i exposat en Fundació Joan Miró (2023), Tabakalera (Donostia, 2022), Vleeshal (Middelburg, 2022), The Ryder (Madrid, 2022), MACBA (Barcelona, 2021), Kunstverein Braunschweig (2021), La Casa Encesa (Madrid, 2021), CAPC (Bordeus, 2022), HAU2 (Berlín, 2019) i Sharjah Art Foundation (Sharjah, UAE, 2018), entre altres. Ha publicat amb Onomatopee (2020) i està preparant un nou llibre amb Wendy’s Subway (2023).

Moa Romanova és una artista sueca nascuda en 1992. Amb una formació en pintura a l´oli, va debutar com historietista en 2018 amb el llançament de Alltid fucka upp, una memòria gràfica que ha acabat traduint-se a 11 idiomes. Avui dia, Moa resideix a Estocolm, treballant en el seu estudi en Södermalm. Un espai que comparteix amb els seus dimonis i un petit company goblin: el seu llebrer Un.

És escriptora, comissària independent i activista feminista decolonial i antiracista. Encara que les seves publicacions reflecteixen un ampli ventall d´interessos, s´ha centrat en la fabricació del consentiment i el dissens, la comprensió dels sistemes de dominació racial i de gènere, la violència sistèmica, les seqüeles de l´esclavitud i el colonialisme i les resistències. Les seves publicacions més recents són Programme de désordre absolu. Décoloniser le musée, (2023), A Feminist Theory of Violence (2022), A Decolonial Feminism (2021), De la violence coloniale dans l’espace public (2021), The Wombs of Women, Race, Capital, Feminism (2020) and Aimé Césaire, Resolutely Black. Conversations with Françoise Vergès (2020). Després de llicenciar-se (Sant Diego, 1986) i doctorar-se (Berkeley, 1995), va exercir la docència en Sussex en 1996 i Goldsmiths College, Universitat de Londres, de 2000 a 2007. Va ser presidenta del Comitè Nacional Francès per a la Memòria i la Història de l´Esclavitud 2008-2012 i assessora de projectes per a la documenta 11.

(Barcelona, 1970) és escriptora, també treballa de periodista i ha estat llibretera. Fa més de vint-i-cinc anys que viu al País Valencià. Ha escrit una desena de llibres entre obres de no-ficció i novel·les, així com contes per a diferents antologies. Amb la novel·la documental Guillem va rebre el Premi Lletra d’Or i el Premi València Negra a la millor movel·la. El seu últim treball, Tiberi Cèsar, ha estat finalista, entre d’altres, dels premis Finestres i Llibreter.

Joséphine Seblon va estudiar història de l´art en la École du Louvre i ara treballa en una editorial a Londres. Va ser cocuradora de VIEW, un festival d´història de l´art en el Institut Français de Londres. A través del seu Instagram @weareminiartists, comparteix la diversió creativa que té amb els seus dos fills petits, aprenent i fent art.

María Ignacia Ibarra Eliessetch és doctora en Antropologia per la Universitat de Barcelona. Les seves principals línies de treball són els feminismes descoloniales, la interseccionalitat crítica, el antipunitivismo i l´ecologia política de l´aigua. És co-directora del documental Wiñotuay chi lewfü: el riu tornarà i co-autora del llibre Justícia feminista a la vora del temps: Experiències comunitàries i sentipensamientos antipunitivistas (2023, LOM Edicions). Ha col·laborat en diverses organitzacions i col·lectives territorials com també en xarxes internacionalistes entre els països on ha viscut i s´ha format políticament (Xile, Catalunya i Mèxic).