Notre-Dame de París

Sobre el llibre Notre-Dame de París de publicat per 1984 al 2024:

A recer de les ogives gòtiques esveltes i majestuoses de la catedral de Notre-Dame, l’any 1482 es teixeix a l’entorn de tres personatges una teranyina d’obsessions fatals. El campaner de l’església, en Quasimodo, el geperut marginat de tothom per la seva infinita lletjor, s’ha enamorat perdudament de l’Esmeralda, una gitana encisadora que canta i balla pels carrers i que viu embruixada per un oficial de la guàrdia reial. Per la seva banda, l’ardiaca Claude Frollo, a qui en Quasimodo deu la vida, home auster i taciturn que «ha tastat totes les pomes de l’arbre de la ciència» i encara no n’ha tingut prou, es debat violentament entre la seva vocació religiosa i una passió d’amor sinistra i irresistible per la mateixa Esmeralda. Tota una rècula d’altres personatges desfilen per aquesta recreació de la història de la bella i la bèstia, des del rei Lluís XI fins als baixos fons de vagabunds, lladregots i pidolaires de París, que protagonitzaran un assalt nocturn èpic a la catedral. En aquest veritable monument literari del 1831, Victor Hugo retrata amb una vivor extraordinària el París medieval, sotmès als ritmes que marcaven les campanes de Notre-Dame i d’una riquesa arquitectònica de la qual l’autor lamenta la pèrdua i la degradació. Victor Hugo (Besançon, 1802 – París, 1885) va passar la infantesa a Còrsega, Nàpols, Madrid i, sobretot, París. El jove Hugo mostra molt aviat el seu talent literari: el 1815, abans d’ingressar al Collège Louis-le-Grand, escriu els seus primers poemes i les tragèdies "Irtamène" (1816) i "Athélie" (1817). El 1822 es casa amb Adèle Foucher, una amiga de la infantesa, amb qui té cinc fills; la tràgica mort als dinou anys de la seva filla gran, Léopoldine, el va afectar profundament. Poeta, dramaturg i novel·lista, és considerat el pare del moviment romàntic francès i, entre les seves obres més destacades, hi trobem "Notre-Dame de París" i "Els miserables". A Edicions de 1984 també n’hem publicat "Claude Gueux / L’últim dia d’un condemnat" i "Els treballadors de la mar". El 1885, durant els dies previs a la seva mort, milers de parisencs es van concentrar al davant de casa seva per acompanyar-lo en els darrers moments; i és que Hugo, a més d’un gran escriptor, va ser un polític compromès, amic del poble —sobretot dels més febles—, defensor de la llibertat i la justícia social, i, en definitiva, guardià dels valors republicans.