Ferides al vent/Blessures au vent

Sobre el llibre Ferides al vent/Blessures au vent de Rachida Madami publicat per Edicions del Buc al 2026:

Entre Dona soc i els tres Contes d’un cap tallat s’alça un cor col·lectiu que parla amb veu d’ombra, de carn ferida, d’ànima que se sent buida. «Des d’aleshores soc poeta dels mals dies i mala poeta» diu Rachida Madani. Les dones s’erigeixen com Xahrazads modernes entre distàncies i destins que oprimeixen el pit i la vida: mares que perden fills, infants condemnats a la fam, amants esquinçats pel tren o pel mar. La paraula és crit i murmuri, davant de la pèrdua pròpia i aliena, que entenen només els que s’han sentit perduts en ells mateixos o en l’atzar del món «Estem tots dos,/ oh, don Quixot (… )/ i com tu/ pobre justicier/ tinc sempre/ menys braços/ que el molí.» És una poesia que no es resigna: trenca murs i navega en barques de mots cap a l’altra riba. Els textos ressonen com un pròleg a la memòria, una celebració del verb com a única arma i la imatge del jo es fragmenta per esdevenir nosaltres. La veu femenina s’hi mostra nua i col·lectiva: resistència obstinada que es conjura per no ser mai del tot vençuda. «Alça’t i crida la teua nit /(… ) Alça’t germà,/ cada sol gitat/ és un home mort.»