Les nostres recomanacions i propostes

Tota família té dins seu si més no una història amarga, difícil d'empassar; i a cada família, els que viuen aquella història adopten rols diferents a l’hora d’acostar-se a les cendres.
El que trobem aquí no acaba de ser l’estimada periodista Natza Farré. És una finestra a la seva intimitat: són els records de la germana petita d’un noi enganxat a l’heroïna; i també la memòria d’una filla, del lloc que ocupes dins la història comuna quan encara no n’has creat una de pròpia. Un lloc en el qual, tot i que n’hagis fugit al llarg del temps, sempre hi queden comptes pendents. L’última vegada que et dic adeu podria ser un intent de saldar-los. Un recull de fragments: cartes, diaris, frases o moments que es repeteixen a la ment de la protagonista com si hi hagués un fantasma que ocupa tant d’espai que qualsevol desitjaria desfer-se’n.
Farré ordena les peces del seu puzle amb una prosa propera, a vegades irònica, tendra i dura alhora que amplia el marc: no es tracta només de les seves vicissituds, sinó d’un passat col·lectiu, generacional, les ferides del qual encara couen. Una època, els anys vuitanta, que va ser, en part, d’alliberament, però que va quedar minvada per l'addicció i els silencis vergonyosos respecte a allò que tothom sap, però del que ningú no s’atreveix a parlar. És l’herència d’un passat del qual encara costa desfer-se: «El silenci és molt sorollós i fa bola, i la bola es fa gran i explota». I tanmateix, hi ha vivències que és bo que siguin presents, perquè sempre hi ha el risc que, si queden mig oblidades, un dia tornin a fer-se bola. La història que llegim en aquest llibre n’és el millor exemple.