Les nostres recomanacions i propostes

Fa pocs dies la Rocío em va dir que tenia un llibre de matí, un llibre de migdia i un llibre de nit. Que llegia històries diferents segons la franja del dia i que el meu, deia, el meu era el seu llibre de matí. Me la vaig afigurar amb un cafè, asseguda al sofà, les finestres obertes ventilant el menjador i la ciutat que es desperta fora de casa.

Vaig recordar que un dia, fa molts anys, quan vaig agafar en préstec un llibre de la biblioteca de la ciutat on vaig néixer, m'hi vaig trobar els apunts que el meu pare havia guixat al marge de les pàgines, que li vaig identificar la cal·ligrafia i vaig sentir, mentre llegia aquell volum, que el llegia amb ell, encara que fes anys que s'hagués mort. Els meus ulls resseguien les frases subratllades i repassaven els comentaris que havia deixat pels racons, com si els hagués escrit per mi. I, en acabar-lo, els vaig esborrar: no volia que ningú més compartís aquella estona privada amb nosaltres. Vaig evocar, aleshores, els anys en què ma mare enregistrava contes pels meus germans i per mi en cassets, i abans de dormir, cada nit, estirats al llit, ens acostava els auriculars a les orelles i premia el botó de play, un rere l'altre, i nosaltres ens adormíem escoltant la seva veu gravada, com si fos un disc. L'he pensat tantes vegades, aquest record, hi he tornat tantes vegades, que no sé si és veritat o si és mentida. I quan, fa pocs dies, la Rocío em va dir que llegia un llibre diferent al matí, al migdia i a la tarda, mentre la mirava, provant d'escoltar-la, el pensament se me n'anava a la cal·ligrafia de mon pare i a la veu de ma mare, i intentava no sentir enveja: enveja perquè fa temps que llegir m'és cada dia més difícil, perquè tot va molt de pressa, suposo, i perquè tinc el cap bromós i entumit, i quan em poso a llegir se'm barregen les lletres, l'atenció se m'escapa en una fuetada i soc incapaç d'entregar-me, lliurat al desig, a una lectura que em captivi. Li vaig dir que que bé, a la Rocío, i una estona després ens vam acomiadar.

Vaig pujar a casa. Em vaig asseure al sofà. Vaig mirar la paret de davant, el prestatge ple de llibres, acusant-me. Vaig voler començar, però una part de mi m'ho impedia. Vaig pensar: vindran temps millors. Els llibres continuaran allí, estirats al prestatge. Vaig desitjar tornar a aquella emoció desbridada amb què descobria les anotacions del meu pare transcendint el temps —la mort—, i la quietud amb què escoltava la veu de ma mare als cassets, aquella companyia inexplicable. I vaig dir-me: llegir era allò. Llegir és això. Llegir tornarà a ser això, algun dia. I llavors vaig respirar.

Pol Guasch