Les nostres recomanacions i propostes

Gràcies al seu amic i traductor Adan Kovacsics hem pogut llegir Krasznahorkai en castellà, amb la complicitat de l'autor i amb la del seu editor Jaume Vallcorba, hem pogut acollir-lo a La Central quan ha visitat Barcelona. Encara recordo el dia que tot passejant per les Rambles, un carterista li va pispar la cartera, la seva reacció va ser: m’encantaria anar a fer una cervesa amb ell!

Poc donat a deixar-se guiar com a turista de pas, li agradava perdre's seguint la seva intuïció, endinsar-se a la ciutat buscant la vida real. En una d'aquestes incursions, va anar a parar als carrerons del Raval; alt i desgarbat, amb el somriure sempre als llavis, Krasznahorkai era un forà més aviat una mica despistat: carnassa perfecta per als carteristes… Sense documents, ni efectiu ni targetes es va acostar a La Central del Raval demanant ajuda. No deixava de riure, de culpar-se per la seva ingenuïtat, solventades les necessitats monetàries bàsiques, va continuar la seva visita a la ciutat sense solta ni volta, volent veure-ho tot d’aprop, acostant-se a la vida del barri. Sense pors ni ressentiment.

I és això mateix el que fa amb la seva manera d’escriure, on quasi no hi ha punts i a part ni salts de paràgraf. Tal com explicava en una entrevista a The Guardian, “… si ho pensem detingudament, gairebé mai fem servir frases curtes". No és una cosa que passi tan sols en escriure, en pensar – continua-, sinó "... en la vida quotidiana, si estàs en un bar i beus en companyia d'un amic, d'un conegut, o un estrany et parla d’alguna cosa, qui ens parla desitja profundament explicar-nos alguna cosa, perquè tots tenim una sola frase, i busquem aquesta frase que ens permeti dir alguna cosa, en una sola frase; a la vida, només tenim una frase, i tots, sigui en un bar, a l'escola, a la universitat o a qualsevol lloc, al carrer, busquem la nostra pròpia frase, i la persona que tracta d’explicar alguna cosa no busca una pausa, una frase artificial i fàcilment comprensible; no, sempre fa servir combinacions de paraules molt llargues i fluides; la narració és molt fràgil, però és fluida, no es pot tallar…”.

I si anem a un dels seus llibres, què ens trobem?
En un poble fred i gris de l'Hongria de finals de l'era comunista, moment en què res funciona i les escombraries i les ruïnes s’acumulen sense que a ningú sembli importar-li, quan les persones i les coses simplement es deixen dur pel desànim i la desídia amb la seguretat que mai res canviarà en un món que, tanmateix, està a punt d'ensorrar-se, de sobte, la monotonia silenciosa del poble es veu interrompuda per l'estrèpit d'un immens camió que s'obre pas entre els seus carrers foscos: és un circ que anuncia el seu nou espectacle protagonitzat pel cadàver d'una gran balena blanca. Curiosos, atemorits, inquiets, els habitants del poble van abandonant el seu sopor i la seva rutina; se succeeixen les discussions i augmenta la tensió, fins que es desencadena un estrany episodi violent. 
El més fascinant d’aquesta narració és la prosa de Krasznahorkai, brotant com lava a la falda d’un volcà, les veus se succeïxen en un flux incessant sense caure mai en la confusió.

Quan el 1989, Krasznahorkai va concloure La melancolía de la resistencia va voler convertir la novel·la en un guió per al seu amic el cineasta Bela Tarr (tal com també va fer amb Satantango); rellegint la seva pròpia obra va tenir la impressió que no era del tot un bon llibre, es va sentir decebut i alhora, obligat a intentar-ho de nou. Així, després de cada llibre, la sensació de fracàs que l'empeny a intentar-ho de nou: el flux narratiu que no cessa, l'amargura de qui se sent estrany i decebut davant un món del qual només pot escriure amb ironia.  
I ara, a més de les edicions d’Acantilado, podem llegir Krasznahorkai en català gràcies a Edicions del Cràter i al traductor Carles Dachs.