Les nostres recomanacions i propostes

Stalin va assetjar i va pressionar contínuament a Xostakóvitx però sense que es decidís mai a destruir-ho del tot. El dictador es feia passar per amant de la música i intervenia de manera directa marcant les línies del que havia de ser una creació artística d'acord amb els principis de la «dictadura del proletariat». Al 1936, de pròpia mà, va publicar a Pravda una demolidora crítica titulada «Caos en lloc de música», on denunciava l'obra de Xostakóvitx com a pur «formalisme burgès». Paraules que, pronunciades en el llindar del «Gran Terror», sonaven com una sentència de mort; a partir de llavors, Xostakóvitx viuria esperant la seva detenció en qualsevol moment.
 
Julian Barnes indaga sobre l'experiència de Xostakóvitx davant el poder. En un monòleg narrat en tercera persona, recrea les pors, les obsessions i la desesperació d'algú disposat a tot amb la condició de preservar la seva música; la permanent autoironia, les contínues justificacions que tracten d'anticipar-se a qualsevol crítica, el converteixen en una espècie d'antiheroi que assumeix conscient l'abjecció i la submissió com a estratègies de supervivència. Si es va considerar una víctima, la veritat és que va aconseguir sobreviure al terror, va aconseguir les màximes distincions que atorgava el poder soviètic i, amb el temps, la seva música va ser molt apreciada a Occident on va ser aclamat com a artista pròxim a la dissidència. Va ser la seva capacitat per a aïllar-se en la seva música, per a estar en el món com si tot li succeís a un altre, per a atendre el «soroll del temps» tan sols com una font de dissonàncies que esperen ser resoltes en consonàncies, la qual cosa li va valer d’escut. Podem retreure-li que considerés la covardia com una forma de resistència eficaç? Potser és que encara no aconseguim apreciar en tota la seva complexitat el que realment significa viure i crear sota el terror.