Les nostres recomanacions i propostes

Ja és antic aquell tòpic que diu que tota escriptura és, en realitat, una carta d’amor. I, per a qui escriu, no hi ha lletra possible que pugui estar a l’altura de la d’una de les més grans referents de la poesia contemporània actual: l’Anne Carson és una autora intel·ligent, creativa i exhaustiva en les seves anàlisis, però, per damunt de tot, honesta amb la seva pròpia biografia. L’extrema humilitat amb què es presenta en moltes de les seves obres acompanya la majestuositat de la lliçó que hi ha darrera de cadascuna. Poques autores com ella ens han sabut transmetre de manera tan brillant l’ambigüitat desiderativa d’Eros a l’antiga Grècia, mitjançant la reelaboració de la que va ser la seva tesi doctoral: Eros, dolçamargant (en breu en arribarà l'edició catalana de Veles i Vents). Segons la seva inseparable Safo, Eros és un moviment, una constel·lació de tres vèrtexs tan dolços com amargs. Si la història comença amb l’escriptura, i aquesta mateixa es tradueix com un gest suprem d’amor, Carson ens ensenya que és precisament en l’instant en què ens enamorem que ens brollen les ales, mostrant-nos allò que estem destinats a ser. O allò que també preferim ocultar. Ningú com ella no ens ha fet comprendre que som terriblement platòniques, sàfiques i dickinsianes, obrint-nos al fenomen de l’amor perquè, amb independència de com ens vulguem mostrar davant seu, assumim que, davant d’aquest déu sobirà, el que exerceix de mediador entre la persona amada i nosaltres mateixes és el risc: el risc d’assumir qui som, el risc d’assumir en què ens transformem.

Però estimar, com escriure, a vegades també pot ser una dansa. Tenim molt presents els 28 tangos que componen La bellesa del marit, en els quals dialoga amb la màxima de Keats segons la qual la bellesa es presenta com a veritat, i és en aquell mateix text que ella es desdobla. Malgrat no ens queda més remei que suportar la irremeiable partença del marit (suportar i sostenir aquella veritat, atrevir-se amb duresa a fer-ho) també podem sobreposar-nos a la realitat del text: doblegar la pàgina, sotmetre l’escriptura i preguntar-nos a nosaltres mateixes: després, què? Què queda; on està la lletra; què es fa escrivint? És aquí on Carson ens ensenya que l’escriptura pot permetre fins i tot la deformació del jo, ensenyança que porta a l’extrem a Decreació, on simula l’escriptura de Weil, Becket, Woolf o Longino. Per tant, escriure és una sort d’anihilació: no hi ha un jo fort i robust, sinó que escriure és conversar amb les cites que ens componen. És aquella conjugació magistral la que li permet posar a dialogar —i fins i tot a parodiar— figures mitològiques, com ara a Gerió, a qui l’autora, a Autobiography of Red, converteix en una mena de figura queer enamorada d’Hèracles, el seu propi botxí. La mateixa paròdia efectua a Norma Jeane de Troia, on la tragèdia es converteix en un exercici estètic que investiga el que implica ser dona convertida en imatge. De nou, sempre platòniques, la veritat a través de la guerra contra la imatge. A qui estimem més: a la mateixa Helena que mai no va anar a Troia; a la Jeane Baker que va precedir la Marilyn Monroe, o a les construccions que n’hem fet?

La veritat de l’escriptura de l’Anne Carson rau en el diàleg que ella mateixa executa amb els seus clàssics. Ningú no es burla de Hegel com ho fa ella a Float, usant-lo com a figura paròdica de l’especulació. Poques son capaces de vehicular la vivència d’un dol per la mort del seu germà com ho fa a Nox, amb la traducció del poema de Cátulo, dedicat també a la mort del seu. Ningú no és capaç de riure’s de la fenomenologia i de les seves pròpies instruccions d’ús com ho fa a Plainwater, on ens ensenya magistralment que potser en la veritat de l’acció de mirar resideix en com som mirades. I aquesta mirada-escriptura es prolonga fins al final en forma de peregrinatge, en què l’autora explora la malaltia del seu pare tot fent el Camí de Sant Jaume.

Però si algú volguès saber, de manera contundent i resumida, quina és la veritat que recorre l’escriptura de l’Anne Carson —i, amb ella, quina és una de les raons per llegir-la— es podria dir que llegir a Carson és endinsar-se en una autora que sap que escriure, com estimar, és un acte de coratge. S’ha de ser molt audaç per conjugar, via la paròdia, allò que és clàssic amb allò que és avantguardista i contemporani; per barrejar l’autoficció amb la poesia i l’assaig; per atrevir-se a desmuntar fins i tot les construccions més belles i sotmetre-les a la ironia. Al capdavall, llegim l’Anne Carson perquè sabem que tant escriure com estimar son actes de redempció i anihilació, arriscant-nos a perdre la idea del que nosaltres mateixes intuïm que som. Carson ens convida a aquest gest.
Atreviu-vos-hi.