Ferit de mort
Raffaele La Capria
1.6.2026
19h
La Central de Consell de Cent
Ferit de mort
Raffaele La Capria
Presentació a càrrec de Berta Galorfé, Enrico Ianiello i Bernat Reher
LaBreu
LaBreu
Presentem: Ferit de mort (LaBreu, 2026)
Quan? Dilluns 1 de juny a les 19h
On? La Central de Consell de Cent
Cal reserva? L'accés és lliure fins a completar l'aforament.
Sobre el llibre
Ferit de mort és la novel·la de Nàpols. La ciutat del mar i de la llum, de la joventut suspesa i de l’estiu que sembla no acabar mai. Una ciutat que t’atrapa, que t’adorm i que, sense fer soroll, et fereix.
Un sol matí acumula més de deu anys de records, de l’estiu del 1943 fins al moment en què en Massimo De Luca marxa definitivament de la ciutat. El protagonista recorre una successió de fragments, evocacions i retorns: la pesca submarina, el Circolo, les amistats, el desig i l’amor per la Carla. El record d’un temps immòbil, d’una felicitat fràgil, d’un combat.
Publicada el 1961 i guardonada amb el premi Strega, Ferit de mort és una novel·la sobre la fascinació per la bellesa que et reté i t’immobilitza, i sobre la necessitat de marxar per poder escapar d’una felicitat que, si dura massa, es converteix en una ferida sagnant. Una obra essencial de la literatura de postguerra.
El mite napolità contemporani, vigent encara avui, neix amb l’obra de La Capria, passa pel teatre d’Eduardo De Filippo i de Raffaele Viviani, i arriba fins al cinema de Paolo Sorrentino.
Sobre l'autor
Raffaele La Capria (Nàpols, 1922 – Roma, 2022), escriptor, traductor, periodista i guionista, és una de les figures centrals de la cultura napolitana del segle xx. Després de llicenciar-se en Dret, s’estableix a Roma, però no trenca mai el vincle literari i emocional amb Nàpols.
Va debutar amb Un giorno d’impazienza (1952), però és conegut sobretot per Ferito a morte (1961, premi Strega), la seva novel·la més emblemàtica. Entre les seves obres destaquen: L’armonia perduta (1986), La neve del Vesuvio (1988) i una extensa producció assagística que combina autobiografia, reflexió literària i mirada crítica sobre la ciutat.
Com a guionista, va col·laborar a Le mani sulla città (1963), dirigida per Francesco Rosi i guardonada amb el Lleó d’Or al festival de Venècia. Va participar activament en la revista Sud, en la qual va traduir, a l’italià, autors com Sartre, T. S. Eliot i Orwell. Són molts els que defensen que el personatge de Jep Gambardella pren l’escriptor com a referència.
Quan? Dilluns 1 de juny a les 19h
On? La Central de Consell de Cent
Cal reserva? L'accés és lliure fins a completar l'aforament.
Sobre el llibre
Ferit de mort és la novel·la de Nàpols. La ciutat del mar i de la llum, de la joventut suspesa i de l’estiu que sembla no acabar mai. Una ciutat que t’atrapa, que t’adorm i que, sense fer soroll, et fereix.
Un sol matí acumula més de deu anys de records, de l’estiu del 1943 fins al moment en què en Massimo De Luca marxa definitivament de la ciutat. El protagonista recorre una successió de fragments, evocacions i retorns: la pesca submarina, el Circolo, les amistats, el desig i l’amor per la Carla. El record d’un temps immòbil, d’una felicitat fràgil, d’un combat.
Publicada el 1961 i guardonada amb el premi Strega, Ferit de mort és una novel·la sobre la fascinació per la bellesa que et reté i t’immobilitza, i sobre la necessitat de marxar per poder escapar d’una felicitat que, si dura massa, es converteix en una ferida sagnant. Una obra essencial de la literatura de postguerra.
El mite napolità contemporani, vigent encara avui, neix amb l’obra de La Capria, passa pel teatre d’Eduardo De Filippo i de Raffaele Viviani, i arriba fins al cinema de Paolo Sorrentino.
Sobre l'autor
Raffaele La Capria (Nàpols, 1922 – Roma, 2022), escriptor, traductor, periodista i guionista, és una de les figures centrals de la cultura napolitana del segle xx. Després de llicenciar-se en Dret, s’estableix a Roma, però no trenca mai el vincle literari i emocional amb Nàpols.
Va debutar amb Un giorno d’impazienza (1952), però és conegut sobretot per Ferito a morte (1961, premi Strega), la seva novel·la més emblemàtica. Entre les seves obres destaquen: L’armonia perduta (1986), La neve del Vesuvio (1988) i una extensa producció assagística que combina autobiografia, reflexió literària i mirada crítica sobre la ciutat.
Com a guionista, va col·laborar a Le mani sulla città (1963), dirigida per Francesco Rosi i guardonada amb el Lleó d’Or al festival de Venècia. Va participar activament en la revista Sud, en la qual va traduir, a l’italià, autors com Sartre, T. S. Eliot i Orwell. Són molts els que defensen que el personatge de Jep Gambardella pren l’escriptor com a referència.
